La premissa central en la “hipòtesi de les catecolamines” en el trastorn de dèficit d’atenció i hiperactivitat (ADHD) és que la disfunció de la dopamina produeix els símptomes clínics. La hipòtesi sorgeix en part de l’eficàcia clínica del metilfenidat així com de l’evidència d’estudis cerebrals que suggereixen una disminució de l’activitat a les regions frontals i zones estriades. La teoria contempla la complexitat del trastorn i les possibles interaccions entre els sistemes de neurotransmissió de dopamina i serotonina (5-HT).

Bielsa, A.